Uno de los asuntos más importantes a solucionar cuando se inicia la “aventura” de tocar el contrabajo es resolver la forma de transporte que más nos convenga.
No es un asunto menor y si acertamos con la solución nos puede ahorrar algún dolor de espalda o incluso lesión. Hay que tener en cuenta que un contrabajo más la funda puede pesar entre 10 y 20 kilos fácilmente. Si además añadimos atriles, partituras, mochilas... el peso puede ser considerable.
Toma en consideración las siguientes ideas y reflexiona cual es la forma que más te conviene para repartir mejor el peso y transportar cómodamente tu instrumento.
Hay tres formas básicas de moverse con un contrabajo: a pié, en transporte público (metro, tren, bus, avión) o en transporte privado. Y también hay tres sistemas básicos de hacerlo: con rueda en la pica, con carro, o con funda con ruedas.
Después de años dándole vueltas a la cosa, he resuelto que a cada forma le conviene un sistema, el problema está en que todos combinamos en un momento u otro alguna de esas tres formas o las tres.
En este artículo me propongo analizar esas formas y sistemas y al final mostrar alguna de mis conclusiones, que espero te puedan ser de ayuda.
La Rueda.
Las buenas ruedas son con cámara de aire inflables. Hay que tener la precaución de NO inflar demasiado la cámara. Al dejarla algo blanda, nos proporcionará esa amortiguación extra que evitará que pasen las vibraciones al instrumento. Por tanto es del todo desaconsejable usar una rueda maciza, que sería demasiado rígida. Es un compromiso entre comodidad y seguridad, ya que cuanta más presión tengamos en la rueda, también tendremos más comodidad y maniobrabilidad, pero como hemos visto, menos seguridad. Busca el punto. Otra precaución importante a la hora de elegir rueda es que el diámetro de la tija de la rueda, debe coincidir exactamente con nuestra pica. Es muy importante este punto, ya que si usamos un diámetro inferior en la tija de la rueda, ésta bailará y no se ajustará nunca bien y en el peor de los casos puede ocasionar la rotura de todo el cono de la pica por estar haciendo palanca en el interior del agujero.
El Carro.
Hay muchos tipos de carros y estructuras o plataformas más o menos rígidas donde apoyar el instrumento. Tienen la característica común de tener todos dos ruedas. Esto, que es fundamental para la estabilidad, afecta un poco a la maniobrabilidad de los mismos, ya que al no tener dirección, las ruedas tiran fijas hacia un lado u otro y hay que ir compensándolo con movimientos de hombro o pequeñas rectificaciones. Las plataformas suelen ser muy seguras para el instrumento y aunque no tengan ruedas inflables, si disponemos de una buena funda, con acolchado suficiente, esto deberá bastar para no dejar ninguna marca ni afectar al instrumento de ninguna forma. Pueden hacerse de forma casera reciclando carros de la compra con coste cero o pueden comprarse de muchos tipos. En las grandes superficies de bricolaje o en las ferreterías de barrio, suelen vender carros de transporte multi-usos, algunos muy cómodos y ligeros, incluso plegables. Los porta maletas también funcionan para este cometido. Por supuesto hay varias opciones comerciales como el BassBoogie, que funcionan muy bien y son buena opción si no nos importa gastar un poco más. Como es sabido tienen la ventaja de permitir dejar al instrumento de pié. Pero hay que tener mucho cuidado con esto, ya que la estabilidad no es total y he reparado ya unos cuantos instrumentos en el taller por roturas producidas por descuidos con el carro. Tienen el inconveniente de un montaje más aparatoso que la rueda, más la necesidad de gomas, cuerdas o “pulpos”, y el peso, en algunos casos.
Funda con Ruedas.
Las fundas con ruedas pueden ser buena opción en casos muy concretos. Es el sistema más sencillo en cuestión de montaje ya que no requiere en absoluto, las ruedas vienen incorporadas en la funda. El peso añadido es mínimo y podríamos decir que aquí se acaban las ventajas sobre los otros dos sistemas. No aporta más maniobrabilidad que el carro, en todo caso similar, pero tiene el serio inconveniente de NO ser para nada “todo terreno”. Las ruedas son pequeñas y se atascan al mínimo desperfecto del suelo. En cambio en suelos perfectamente lisos (tipo aeropuerto) funcionan muy bien. Hay que tener una precaución con algunos modelos en los que no se ha previsto una protección para los remaches que sujetan la estructura de las ruedas a la funda y que quedan a la vista y en contacto directo con el instrumento por la parte interior de la funda. Estos modelos ocasionan serios desperfectos al barniz en la parte inferior del fondo.
Conclusiones.
Después de mucho años de mover contrabajos por todas partes, usar los tres sistemas mencionados y recoger todo tipo de datos, anécdotas y opiniones de clientes contrabajistas tengo que decir que para mi, la mejor solución es la combinación de los tres sistemas en función de las necesidades de transporte que tengamos y de esta manera podremos aprovechar las ventajas que nos ofrece cada sistema. Si bien, somos bichos de costumbres y muy fieles a un solo sistema “el que nos va bien” y en general, no queremos ni oír hablar de cambiarlo...
Yo suelo decir que el mundo contrabajístico se divide entre los de carro y los de rueda y aquí mi propuesta sé que es transgresora y dará que hablar :D
Si debemos hacer un trayecto relativamente corto a pié, sin tomar ningún transporte público, la mejor opción es la rueda. Es la que, con diferencia, nos va a proporcionar mayor maniobrabilidad y comodidad, una vez acostumbrados a ella. Además también permite dos configuraciones: de frente y de costado. Para mi, la más cómoda es de frente, porque el instrumento pesa igual de los dos lados y por tanto queda bien compensado, aunque es cierto, que dá algo más de problemas a la hora de pasar por puertas o sitios estrechos, ya que los contrabajos son siempre más anchos que profundos. En la configuración de costado tendremos siempre un lado con más peso y el instrumento tendrá tendencia a “caer” hacia ese lado. Lo tendremos que compensar con golpes de hombro que nos pueden acabar cargando demasiado la zona. En principio a pié, no vamos a detenernos, más que en algún semáforo, por tanto no necesitamos una estructura que permita dejar el instrumento de pié. Y una vez llegados a destino, simplemente desmontamos y a tocar. Es cómoda y permite un paso más ágil.
Si nuestro trayecto combinará el ir a pié más un transporte público, el carro entonces tomará algo de ventaja ya que será mucho más práctico una vez dentro del metro, tren o bus debido a su cualidad estrella; esto es, poder quedarse de pié. Si tienes que ir mucho en metro, pasando continuamente por las puertas de taquilla, que generalmente son muy estrechas, salvo la de minusválidos que no siempre está disponible, puede que te interese un carro o estructura que disponga el instrumento en configuración de costado.
Y por último, si nos movemos principalmente en vehículo privado, puede ser útil no usar ningún método alternativo más que los brazos, ya que rueda y carros molestan a la hora de entrar en coches. O podemos usar una funda con ruedas, que nos puede ayudar puntualmente esos pocos metros que habrá que hacer entre el coche y el escenario o local. También es útil para moverse en aeropuertos.
Lo dicho, una combinación de dos de los tres o incluso los tres sistemas pueden dar perfecta solución a las variopintas necesidades de transporte de nuestro instrumento. Y sobre todo, recordad, no menospreciar este asunto, ya que no hay nada más frustrante que lesionarse transportando tu instrumento.
Gasparo neix a Salò, anomenada la “Regina del Benaco”, bonica localitat a la riba del llac Garda el 1540. Ens hem de situar als territoris interiors de la Serenissima Repubblica Veneziana o, el que és el mateix, pobles i ciutats com ara Salò o Brescia que Venècia havia conquerit i que en aquell moment eren sota el seu control. En aquells anys, la República estava immersa en el que van ser llargues i continues disputes que la portaven a haver de defensar continuament les seves fronteres i interessos comercials, que eren molts i variats, al Mediterrani. Això, lògicament, va desgastar poc a poc el potencial econòmic dels seus territoris que, ja en l'època del naixement de Gasparo, miraven amb nostàlgia les riqueses aconseguides en èpoques passades.
Les guerres dificultaven el comerç, principal font d'ingressos de la República. O sigui que aviat, molts nobles i comerciants adinerats van començar a pensar en alternatives als negocis purament comercials que els poguessin fer guanyar diners. Això va afavorir indubtablement l'art, ja que moltes d'aquestes persones adinerades van invertir-hi grans quantitats. En el que respecta la música, es van crear orquestres fixes i construir teatres, i això va afavorir, entre molts d'altres aspectes, la difusió de l'òpera, popularitzada recentment i que a Venècia va adquirir un èxit i una importància sense precedents.
Aquest és l'escenari en el que Gasparo neix i desenvolupa la seva doble carrera de músic i lutier. Però de moment anem una mica enrere per saber d'on vénen les seves arrels artístiques.
El seu avi es deia Santino Bertolotti i va néixer i viure a Polpenazze, a deu quilòmetres de Salò. Era pagès i tenia bestiar, del qual n'aprofitava absolutament tot; per exemple els budells. Santino feia cordes amb els budells dels seus animals i és possible que creés una petita indústria familiar amb aquest objectiu. La pràctica de fer cordes i instruments, més o menys rústics, per pagesos era molt habitual a l'època i està ben documentada al llibre “I liutai Marchiani” de R. Gabrielli. Hem de pensar que no existia una indústria que proveís aquests instruments i que la demanda en canvi era molt alta. Tots aquests productes tenien molta sortida i era molt normal que els pagesos alternessin els dos oficis o, fins i tot, acabessin dedicant-se exclusivament a l'artesania.
A la següent generació trobem a Francesco i Agostino Bertolotti: pare, el primer i tiet, el segon, del nostre Gasparo. Aquests dos germans eren famosos a la zona i coneguts com: “els violins”. Això, com és lògic, ha donat molt de sí, i tota mena d'especulacions s'han escrit al respecte, ja que tenim poca font d'informació. El que sembla clar és que en aquella època, en llengua italiana (o Bresciana en aquest cas) el terme “i violí” (els violins) es feia servir per anomenar a qui tocava el violí, de la mateixa manera que avui anomenem “el bateria” o “el guitarra” a qui toca aquests instruments. No han canviat gaire les coses... En canvi, per anomenar a qui construeix els instruments es feien servir altres expressions com “maestro di violini” que en cap cas era qui tocava l'instrument sinó qui el contruïa, ja que el terme “mestre” implicava necessàriament un mestratge, és a dir, l'aprenentatge d'un ofici artesanal des d'aprenent fins a convertir-se en mestre. Això descarta completament que Francesco i Agostino fossin també constructors d'instruments? Realment, no. Descarta que aquesta fos la seva principal activitat oficial, però no que fos una activitat paral·lela o secundària, com hem vist que era habitual amb l'artesania, degut a l'alta demanda.
Certament, no sabem qui va ser el mestre de Gasparo en l'art de la luteria i només podem especular que l'aprengués a “casa Bertolotti”, ja acostumat a traginar amb cordes d'instrument desde dues generacions enrere. El que sí que sabem del cert és que els germans Francesco i Agostino eren músics que recorrien els pobles i localitats veïnes realitzant les seves actuacions amb força èxit. Agostino va acabar sent mestre de capella de Salò i el seu fill Bernardino, es va convertir en un virtuós violinista que va treballar a la cort d'Este a Ferrara, a Màntua per a Vicenzo I, on devia coincidir amb Monteverdi i a Roma com a músic del Papa al castell de Sant'Angello. I és important afegir que el padrí de Gasparo era Ventura de Porcellis, un dels col·laboradors del famós constructor d'orgues Giovanni Francesco Antegnati, encarregats de la construcció de l'orgue de Salò (1546-1548). És en aquest ambient d'importants músics i rústics artesans on va néixer i créixer Gasparo i, segons la meva opinió, va aprendre, amb molta seguretat, els dos oficis a casa.
El famós document que demostra que Gasparo també era músic es troba a Santa Maria Maggiore de Bèrgam. Datat al 1604, diu que Gasparo tocava el violone i que va ser recompensat per aquesta tasca amb una xifra superior a la dels seus companys. Per desgràcia, no sabem a què es deu aquest “extra”. Només podem especular que fos degut a alguna altra tasca que fes Gasparo a part de tocar, o perquè vingués de més lluny que els altres, o perquè fos solista. Aquest document, sumat al fet que Gasparo va construir alguns dels més valorats contrabaixos, originàriament violones, ens dóna el retrat d'un artesà-músic molt coneixedor d'aquest instrument.
Però abans de continuar tornem enrere i anem per parts. Se sap ben poc del que va fer Gasparo a Salò, la seva localitat natal. Probablement va viure i treballar sota el paraigües del seu pare, que mor l'any 1562. A partir d'aquí ja sabem més coses, perquè Gasparo s'independitza i es trasllada a Brescia, una ciutat més gran i amb molta més projecció cultural i professional. Aquell mateix any s'instal·la al barri dels artesans, la “contrada Antegnati” que rep el nom dels ja famosos constructors d'orgues. Lloga una casa i obre un taller, i no sembla que li costi gaire engegar (o continuar) un negoci que venia desenvolupant, amb quasi total seguretat, amb èxit a la seva localitat natal de Salò.
Tres anys després es casarà amb Isabetta Cassetti, filla d'un artesà del vidre, i neix el seu primer fill, Francesco, que seguirà les passes del seu pare en l'ofici de lutier. El matrimoni encara tindrà quatre fills més: Lívia, Verginia, Giulia i Marco Antonio.
En els propers anys, els censos i les declaracions d'impostos com la de l'any 1568, ens donaran la imatge d'un negoci sòlid i d'un patrimoni que no para de créixer a casa dels Bertolotti. El 1575 compra una casa al districte de Cossere i el seu taller ja és considerat un dels més importants de tota Europa de la segona meitat del s. XVI, produïnt tot tipus d'instruments de corda.
Gasparo comprava les cordes a Roma directament al gremi de corders, molt important i que havia establert un estàndard de qualitat molt alt. La fusta la comprava a Venècia, que al ser un port internacional es fa difícil de precisar o, fins i tot especular, d'on podria provenir.
L'any 1577 la pesta mata la seva dona Isabetta i al germà d'aquesta, Rocco, que deixa tres fills orfes que Gasparo acull a casa seva. Les desgràcies familiars també afecten la germana de Gasparo, Ludovica, a qui Gasparo ajuda econòmicament.
En l'àmbit professional però, el negoci dels Bertolotti va excepcionalment bé i les declaracions d'impostos dels successius anys així ho demostren. Com la de 1588, on es diu que exporta els seus instruments a França i a d'altres països europeus. També compra una altra casa a Brescia i terres i granges al territori de Calvaggesi.
Finalment, el 14 d'abril de 1609, mor a l'edat de 69 anys i és sepultat a l'església de San Giuseppe a Brescia.
Els historiadors han ocupat moltes pàgines intentant demostrar o refusar la invenció del violí per part de Gasparo Bertolotti, sense arribar a posar-se mai d'acord. En la meva opinió, no crec pas que sigui un fet que algun dia arribem a esbrinar, ja que probablement, ni Gasparo ni Amati inventessin el violí i aquest fet es remunti realment molts anys enrere, enfonsat en les arrels profundes de la cultura popular.
El que sí que podem rastrejar, i val la pena remarcar, és la importància capdal del llegat de Gasparo que arriba fins els nostres dies. G. P. Maggini és considerat el gran deixeble i continuador de l'obra de Gasparo per haver estat el més prolífic de tots els lutiers de Brescia.
El seu primogènit, Francesco, va continuar ocupant-se del taller després de la mort del seu pare, i en l'actualitat, els seus instruments són cada vegada més valorats malgrat haver estat durant anys sota l'ombra del seu pare i de la de Maggini. Va morir el 1624.
Un altre deixeble va ser Giacomo di Lanfranchini, que sembla haver acabat sent ajudant o soci de Maggini i alguns biògrafs citen un tal Alexandre de Marseille del que no se'n sap gairebé res.
Més de 80 instruments s'atribueixen actualment a Gasparo Bertolotti, els quals ja havien adquirit una gran fama anys després de la seva mort.
El 1637, Galileo Galilei escriu una carta al seu amic, el pare Fulgenzio Micanzio per a que li faci portar un violí de Brescia per a regalar-li al seu nebot Alberto i li adverteix que en trïi un “que sigui perfecte”. Parla específicament dels violins que es fan a Brescia, precisament pel gran valor en que es tenien els instruments d'aquesta ciutat. Podriem dir que l'actual fama i presència en l'imaginari col·lectiu que té Cremona pels instruments de corda, era ocupat per Brescia al segle XVII.
Anys més tard, ja al segle XVIII, Stradivari a Cremona va experimentar amb uns violins de patró més llarg, la mida dels quals és idèntica als violins “llargs” fets a Brescia per Gasparo o Maggini més de cent anys enrere. Cap al final de la seva carrera, va fer alguns violins amb les voltes molt plenes i la factura general més espontània i fresca, com és el cas de l'Scotland University de 1734. I el seu veí i gran lutier G.B. Guarneri del Gesù, tampoc va escapar a partir de la decada dels 30 d'aquesta “moda”. És aquest un intent d'imitar o aproximar-se no només a l'aspecte sinó també a la sonoritat d'aquells instruments que ja havien esdevingut mítics? De la mateixa manera que avui en dia imitem els instruments del nostre passat. Això ja no ho podrem saber mai del cert i només forma part de les nostres especulacions i raonaments. El que sí que és ben cert, és la contribució que Gasparo da Salò ha fet a la luteria amb fantàstics instruments i l'herència seva rebuda per tots els que van venir després d'ell.
Avui en dia tenim Gasparo per molt de temps ja que són molts els grans solistes internacionals que fan servir instruments seus (alguns de més de 450 anys!) en concerts per tot el món, com les violes de Gerard Caussé i Amihai Grosz, el violí de James Dunham o el contrabaix de Maxime Bibeau.